Retrat de Rafael Campalans

Rafael Campalans. L'educació com a eina de progrés. 

Rafael Campalans i Puig (Barcelona, 1887 - Torredembarra, 1933) Fill d'un sastre, va destacar molt aviat tant en els estudis com en l'activitat cultural i política. Es va llicenciar en Enginyeria Industrial el 1911 i va ampliar la seva formació a diversos països europeus, especialment a Alemanya i Bèlgica. Paral·lelament, mostrà un gran interès per la cultura -en particular per la poesia- i per la reflexió intel·lectual, influït pel pensament socialista europeu i pels debats sobre la democràcia, la nació i l'Estat plurinacional.

A partir de 1914, Campalans desenvolupà una intensa activitat professional i docent a Catalunya. Enric Prat de la Riba li confià l'organització dels serveis d'Obres Públiques de la Mancomunitat, tasca que va combinar amb la docència en diverses institucions i amb una creixent dedicació a l'ensenyament tècnic i professional. El 1917 fou nomenat director de l'Escola del Treball, centre pioner en la formació d'obrers qualificats. Per a Campalans, l'educació era una eina fonamental de progrés social, una idea que aplicà a la seva concepció de la política, que veié com una forma de pedagogia col·lectiva.

En l'àmbit polític, la seva trajectòria estigué marcada per la vinculació del socialisme i el catalanisme. Afiliat a la Federació Catalana del PSOE, aviat entrà en conflicte amb el socialisme espanyol. Aquest desacord desembocà el 1923 en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya, que defensava una via socialista, democràtica i catalanista. Durant la dictadura de Primo de Rivera mantingué una actitud de rebuig al règim, dimití dels seus càrrecs públics i continuà la seva activitat política i intel·lectual des d'espais alternatius i des de la premsa.

Durant la Segona República, Campalans tingué un paper destacat en la vida política catalana i espanyola. Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona, conseller d'Instrucció Pública de la Generalitat i diputat a les Corts. Participà activament en la redacció i defensa de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932. El seu pensament tingué una gran influència en el socialisme català. Morí tràgicament el 1933, amb només quaranta-sis anys, deixant un llegat intel·lectual i polític clau en la història contemporània de Catalunya.

Per saber més: 

Rafael Campalans a l'Enciclopedia Catalana